Home

No, no us espanteu. Que no faré una dissertació acadèmica sobre l’Antropologia Política, ans la vull emprar per tractar d’explicar-me i, explicar-vos, on som.

I és que aquesta fou una de les assignatures més em va interessar de la llicenciatura d’Antropologia Social. I no pas per què el professor fos un mentor, sinó que podria afirmar amb rotunditat que l’assignatura em va apassionar a pesar d’ell. I és que tota societat humana està, per definició, organitzada políticament. I la nostra, no és una excepció. Estem en un sistema semblant a la democràcia, que s’anomena igual, però que a diferència d’altres sistemes democràtics, aquí qui la sobirania no rau en el poble sobirà, sinó que en els aparells executius dels partits polítics, que són els que decideixen les polítiques que han de dur a terme i els candidats que les han de defensar. Matisem: les seves decisions es veuen sovint condicionades per interessos de grups de pressió (els famosos lobbies), que estarien encarnats en grans empreses (energia i telecomunicacions, entitats financeres, grups de comunicació…) o en ens de caràcter social (com ara, l’Església Catòlica, el 15-M, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Etc.).

Durant les legislatures de Rodríguez Zapatero va ser habitual veure al cardenal Rouco Varela i decenes de bisbes manifestant-se als carrers contra les polítiques de caire social del govern.

Durant les legislatures de Rodríguez Zapatero va ser habitual veure al cardenal Rouco Varela i decenes de bisbes manifestant-se als carrers contra les polítiques de caire social del govern.

Amb els primers interessa estar bé, perquè, per exemple, les empreses d’energia i telecomunicacions són expertes en contractar a ex polítics; les entitats financeres són els qui paguen les campanyes electorals i finançaven (emprem el pretèrit imperfecte), projectes polítics esbojarrats (Nota Mental: fer un post sobre la relació de les Caixes i els partits polítics), els grups de comunicació són les crosses sobre les que es sustenten els polítics: justificar les pròpies decisions, atacar sense contemplacions a l’adversari polític. Exemples de justificadors: el diari La Razón, dirigit pel Sr. Paco Marhuenda, antic cap de premsa del Sr. Mariano Rajoy. Exemples de difamadors: El Mundo, dirigit pel Sr. Pedro J. Ramírez i les seves fal·làcies sobre els comptes a Suïssa dels Presidents Mas i Pujol, uns dies abans de les eleccions autonòmiques de 2012.

Espanya pateix una crisi econòmica sense precedents, però a La Razón destaquen que Rajoy és un president familiar i, atacar al PSOE.

Espanya pateix una crisi econòmica sense precedents, però a La Razón destaquen que Rajoy és un president familiar i, atacar al PSOE.

Podem concloure que una democràcia dominada pels aparells orgànics dels partits s’anomenaria  Partitocràcia. I és que el poder d’aquests aparells orgànics ho impregna tot. És fàcil de saber què opinaran els diaris sobre les notícies de l’endemà; el mateix passa amb els Poder Judicial, molts càrrecs dels quals són nomenats pel poder Legislatiu! Començant per Tribunal Constitucional, però seguint pel no menys important Consell General del Poder Judicial, on els 20 membres que en formen part són escollits pel Congrés (10) i pel Senat (10); esdevenint un òrgan judicial de vital importància, absolutament depenent dels tripijocs de les majories parlamentàries. Aquesta reforma es dugué a terme l’any 2001 pel ministro de Justícia, l’inefable Ángel “tenermos dos líneas de investigación” Acebes.

Així, doncs, podem concloure, sense por a equivocar-nos, que tenim una democràcia de pèssima qualitat (i avui no aprofundiré en temes de corrupció política, manca de dimissions, d’assumpció de responsabilitats per errors del passat, Etc.), que ens apropa molt més a democràcies com la del Marroc, que no pas a Suècia.

Aquesta manca de qualitat democràtica, també bé donada per una trajectòria de democràcia deficient. I és que Espanya ha comptat sempre amb un nodrit grup d’ultra-reaccionaris que s’han oposat a que el país es dotés d’estructures realment modernes. El primer intent, tingué lloc amb la Constitució Lliberal de Càdis de 1812, que fou ràpidament contestat per Ferran VII i la seva colla d’absolutistes. El segle XIX fou massa inestable políticament, com per a mantenir un règim polític seriós; essent el primer intent, la democràcia de fireta que van impulsar Cánovas del Castillo (Partit Conservador) i Sagasta (Partit Lliberal), però que el sistema, més deficient fins i tot que el que tenim ara, va fer aigües, provocant la dictadura del Primo de Rivera. La II República va néixer morta, amb més enemics que no pas aliats. I ja tenim la dictadura del Generalísimo. D’aquí va sortir una democràcia que ha quedat a mig camí de moltes direccions, que cal adreçar urgentment, per què pot fer aigües en qualsevol moment i deixar-la en mans dels populistes més extrems. I ja sabem que a aquest país, les armes les carreguen els seus propis habitants, no ens calen els diables.

Em dóna la sensació que en aquesta introducció no he dit res de nou, res que no sapigueu, però creia necessari posar un punt de partida per, a partir d’ara, analitzar la situació política catalana, espanyola i europea, de manera més profunda i convidant-vos al debat.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s