Home

noah poster

El text conté spoliers.

En Darren Aronofsky és un director molt interessant, que ens presenta propostes cinematogràfiques que ens conviden a la reflexió. És el cas de la seva darrera pel•lícula, Noé, que pot ser llegida en termes revolucionaris i, fins i tot, des d’un punt de vista de l’antropologia filosòfica. En termes teològics, la pel•lícula és una adaptació molt lliure del que narra la Biblia.

El protagonista central de l’obra és en Noé. Un home pietós de Déu, descendent del tercer fill d’Adam i Eva, nissaga enfrontada amb els fills de Caïm. Noé és un personatge complexe. Al llarg de la pel•lícula, la seva ment va evolucionant (coincident curiosament amb el seu pentinat), per bé que la característica fonamental és que defensa un règim teocràtic, en el qual la voluntat de Déu està per sobre de totes les coses.

El seu antagonista és Tubal-caïm, líder dels descendents de Caïm. Per a ell, Déu no hi té res a veure en com els homes han de decidir com han de viure les seves vides. És un personatge molt més pla que Noé, car de fet, es tracta d’un personatge secundari.

És discutible el punt de partida d’Aronofsky (que, de fet, és la base de la que parteix la Biblia). Reprenent l’expressió llatina Homo Homini Lupus Est (adaptació que Hobbes fa d’un vers de Plaute), veiem que partim del punt de vista que l’home és dolent per naturalesa, és egoista, destrueix la Creació (que ve directament de Déu i que és intrínsecament bona) i que l’home només mira per satisfer els seus instints, baixos la majoria. De fet, quan en Noé pronuncia un monòleg en el que justifica la destrucció de tota la Humanitat, el discurs podria ser perfectament aplicable a la nostra societat contemporània.

Per la seva banda en Tubal-caïm, és absolutament antropocèntric. Tot i que és presentat a la pel•lícula com el “dolent”, ho és realment? No té raó quan manifesta que Déu va expulsar els seus avantpassats del Paradís per desobeir (el tema del perdó no està en boga al Gènesi)? No té raó quan afirma que han estat abandonats per Déu i que, en conseqüència, els homes han estat convidats a espavilar-se per la seva banda? Realment l’Home ha de mirar de satisfer un Ens invisible i llunyà, abans que preocupar-se per la felicitat de l’Altri? No és Noé qui està equivocat?

Tubal-caïm.

Tubal-caïm.

El Déu de l’Antic Testament és implacable, sanguinari, sever. Si realment ha creat l’Home a la seva imatge i semblança, hem de concloure que també ha de ser, com ens mostra que són els descendents de Caïm, egoista, brut, una mica borratxo i només pendent de satisfer els seus baixos instints.

Deu ser per això que escull el darrer home pietós, en Noé, per a salvar el que pugui de la seva Creació i destruir aquells éssers que li recorden les seves pròpies limitacions, que li recorden que, tot i ser Déu, en el fons no deixa de ser el pitjor dels pecadors.

Així, el Creador, esdevé el primer Revolucionari. Déu vol fer una revolució (des de l’elit), un canvi radical en la seva pròpia Creació. Així, veiem com en Noé evoluciona al llarg en tres fases clarament diferenciades:

Acceptació de la missió. Un jove Noé, sempre fugint amb la seva família del contacte amb la resta d’homes, rep de Déu (a través de somnis i visions), l’encàrrec de construir una arca en el que encabir els éssers de la Creació que mereixen ser salvats. Noé es mostra com un home bo, temerós de Déu i obedient als seus designis.

El jove Noé accepta la titànica tasca que Déu li encomana.

El jove Noé accepta la titànica tasca que Déu li encomana.

Execució de la missió. Noé assumeix plenament el pla de Déu, segons la seva interpretació. Va a dir que Noé mai no sent déu, sinó que interpreta el que ell creu reconèixer com a senyals. Interpreta que és tota la Humanitat, inclosa la seva pròpia família, a la que no matarà, però a la que no permetrà de reproduir-se, per tal que no es perpetui la especie. Així, quan Ila queda embrassada de Sem, el primogènit de Noé, aquest amenaça dient que matarà el bebè si resulta que és una nena. Noé en aquesta fase es mostra com un radical, obeïnt cegament els designis que ell interpreta com a divins. De fet, els qui s’aparten del camí és la seva família, mitjançant accions tan humanes, com la pietat o l’amor.

En Noé ens apareix com un teòcrata extremista.

En Noé ens apareix com un teòcrata extremista.

Fracàs de la missió. Ila dona a llum dues bessones. En Noé es veu amb la obligació de matar-les. Però la paradoxa és que, al final, en Noé és incapaç de matar les seves netes. Les hi perdona la vida. I aquí és on rau el pessimisme antropològic de la pel•lícula. Mostra la pietat i l’amor com una debilitat, com un acte humà que contradiu la voluntat de Déu.

En Noé assumeix el seu fracàs. És un Home.

En Noé assumeix el seu fracàs. És un Home.

L’home en qui Déu va manar que executés la seva missió: salvar els animals i eliminar la Humanitat, defalleix en el seu moment. Les dones sobreviuen. la Humanitat sobreviu. La revolució divina, com tantes altres, resta pendent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s