Home
San Asile, de Fernand Pelez (1883). Petit Palis, París.

Sans Asile (1883). Petit Palis, París.

M’interessa l’art per la seva capacitat de commoure’m. Per que hi ha poques coses que em puguin frapar més que un quadre en viu. La força estètica i evocativa que mostren. De vegades, poden ser quadres famosos, que tot i haver-los vist impresos mil vegades, en viu, treuen la respiració. Però d’altres vegades passa amb quadres de pintors gens famosos. Pintures que fan aturar-te de la desenfrenada carrera cap a la sala on hi ha el següent quadre famós. I, de sobte, exhibint-se a la paret, hi ha la obra que un pintor fa dècades que hi va barrejar colors fins a deixar una història.

La darrera vegada que em va passar fou fa uns dies al Petit Palais de París, una pinacoteca menor, però on una empresa m’havia convidat a esmorzar. Tot i que hi havia alguna peça interessant, la posterior visita estava resultant ser decebedora fins que em vaig creuar amb el quadre Sans Asile, de Fernand Pelez. Aquest, em va semblar d’una força insuperable, d’una desolació que no pot ser més desconsolant, una imatge que mou i commou.

Grimaces et misère ou Les Saltimbanques (1888). Petit Palais, Paris. Considerada la seva obra mestra.

Grimaces et misère ou Les Saltimbanques (1888). Petit Palais, Paris. Considerada la seva obra mestra.

En Fernand Pelez (1848-1913), pintor parisenc d’origen andalús, adscrit al moviment del Naturalisme. Així mateix era fill, nebot i germà d’artistes. De ben jove, comença a pintar i dibuixar, destacant com a alumne a l’Escola Nacional Superior de les Belles Arts. En una primera època, es dedica a pintar quadres de caire històric o mitològic, com La Mort de l’Empereur Commode (1897). Però vers al 1880, i influenciat per l’obra de Jules Bastien-Lepage (1848-1884), la seva mirada es centre en el revers de la vida alegre dels burgesos parisencs i busca treure de la invisibilitat als pobres i als marginats, donant una especial atenció als nens. Canalla trista, abatuda per la fam o per l’esforç d’hores de treball. Aquesta part de la obra de Pelez em sembla especialment reveladora. Mostrar la misèria és una manera de combatre-la. Pelez ens ensenya que hi ha una part de la societat que viu allunyada dels salons de l’Òpera Garnier o del Café de la Paix, plens de música, d’alegria, dels enrauxats cabarets del bulevard de Clichy, on precisament hi vivia i pintava. A poc a poc, va deixant la vida social i passa cada vegada més temps clos al seu taller, fet que causarà el seu posterior oblit. Un oblit que en part es començà a corregir l’any 2009 quan el Petit Palais li dedicà una retrospectiva.

Un martyr our Le Marchant de Violettes (1885). Petit Palais, París.

Un martyr our Le Marchant de Violettes (1885). Petit Palais, París.

En Pelez em sembla una descoberta especialment significativa aquests dies. I ja no només pel fet que en Manuel Valls acabi de manifestar el fracàs dels valors republicans als Banlieues de les grans ciutats franceses, sinó en un món cada vegada més desigual o la pobresa i la marginalitat creix d’una manera desproporcionada. L’obra del Pelez dóna veu a qui no la té i ens ha de donar l’empenta per a combatre-la.

 

Per a més informació:

http://fitheatre.free.fr/gens/PEINTRES/1843-1913%20FernandPelez/BIOFPelez-0.htm

http://www.lefigaro.fr/culture/2009/11/16/03004-20091116ARTFIG00560-fernand-pelez-l-envers-de-la-belle-epoque-.php

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s