Home

Aquest seria un text més adequat pel meu bloc d’Història Militar, però com que em venia de gust escriure’l en català aquí va.

En Franco no em cau bé i fins ara era un personatge que no m’inspirava el més mínim interès. El que sí m’ha interessat de de fa uns anys és la guerra amb el Marroc, tot i que realment és la guerra al Rif del que hauríem de parlar.

La guerra del Rif és la gran desconeguda de la nostra generació. Un conflicte bèl·lic llarg i penós, amb un altíssim cost en vides humanes i materials. I que no va servir per a res. Si obviem els episodis bèl·lics entre 1859 i 1907, la guerra pròpiament dita tingué lloc entre 1909 i 1927.

Al Rif és on es van forjar militarment i intel·lectual els principals caps militars que es revoltaren contra la República el 1936. Podem afirmar que, molt probablement, sense la Guerra del Rif no hi hauria hagut la Guerra Civil espanyola. Sense el Rif, no hauríem patit el Franquisme. I és que la llegenda del Franco va començar al Marroc. I també hi podria haver acabat, ja que un dia de juny de 1916, va estar ben a prop de morir. De fet, no se n’hi va sortir sencer…

En Franco acabat de graduar de l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo.

En Franco acabat de graduar de l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo.

En Franco va néixer a El Ferrol, provenia d’una família lligada a l’Armada espanyola (en funcions administratives, no pas de combat) i la seva aspiració era la de seguir la tradició familiar. Però el 1907, Espanya era un país sense armada. La gran majoria dels seus vaixells restaven enfonsats a les costes de Santiago de Cuba i Cavite. Així que sobraven oficials de la marina i l’acadèmia naval restava tancada.
La segona opció pel jove Franco va ser l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo. Els estudis eren els més curts i menys exigents per a ser militar. Res comparat amb unes carreres amb cara i ulls com eren els cos d’enginyers i els artillers.

Tot i així, en Franco no destaca per la seva brillantor com a alumne. Així que el 1910 es gradua en la posició 251 de 312 cadets. Però és ambiciós, vol pujar en l’escalafó militar i no hi ha res millor que ser destinat al Marroc. Però el seu expedient és massa mediocre i triga dos anys a aconseguir el seu despatx com a segon tinent a Ceuta, al Regiment 68º Àfrica. A l’any següent, demana ser traslladat a un regiment de Regulars (tropes marroquines mercenàries que lluitaven a favor d’Espanya). No hi ha un destí més perillós. I l’any següent, amb 23 anys, en Franco és el capità més jove de l’exèrcit espanyol. Se’l considera un militar molt valent i amb una bona capacitat tàctica.

El Biutz: el dia que en Franco hauria d’haver mort.

El Biutz és una població de la rebel tribu dels Anyera, que dificulten les comunicacions entre Ceuta i Tànger. S’organitza una expedició per a conquerir-la. Es prendrà a l’assalt el 29 de juny de 1916.

"Los regulares timan El Biutz", d'Augusto Ferrer-Dalmau.

“Los regulares timan El Biutz”, d’Augusto Ferrer-Dalmau.

Al IIº Tabor de Regulars de Melilla, on en Franco hi comanda una companyia, li toca conquerir la posició més complicada, “La Loma de las Trincheras”. Sense massa subtileses (ni recolzament de l’artilleria), el comandant Muñoz Gui llança els seus homes a l’atac frontal, ell hi va al capdavant. I és un dels primers a morir. Els anyerencs disparen a plaer, ben protegits, no és difícil abatre als assaltants. Ben aviat, els capitans Franco y Lias Pequeño cauen greument ferits. En Franco, rep un tret al ventre (o baix ventre). La ferida és mortal de necessitat i el metge Enrique Blasco Salas renuncia a guarir-la. I aquí la llegenda diu que en Franco el va apuntar amb la seva pistola i li va dir:

– Doctor, si no em cura, ens morim els dos.

En Blasco Salas va fer el possible per a que l’impetuós pacient no se li morís allà mateix i el va enviar a Ceuta per a que l’acabessin de curar. El trajecte, en una llitera a lloms d’ases, va ser un infern. Però en Franco va sobreviure. Tots els oficials del Tabor, els dotze, han resultat ferits. Només en sobreviuran cinc.
Una altra llegenda, afirma que en aquell atac, en Franco esdevingué monòrquid. És a dir, que es va quedar només amb un testicle. És un tema del que s’ha especulat molt, però poca gent s’ha atrevit a ratificar. Però val a dir que sí ho va manifestar en cercles íntims, el seu uròleg personal el Dr. Antoni Puigvert. En Franco només tenia un testicle.

El Biutz: en Franco queda retratat.

En Franco era ambiciós i es sentia còmode en les conspiracions. Només així s’entén que algú tan poc brillant com ell arribés a Generalísimo. Hi ha un episodi d’El Biutz que exemplifica quina mena d’home era en Francisco Franco.

L’exèrcit espanyol va partir l’esfereïdora xifra de 247 baixes en aquell combat (aprox. un 60%!). Però es va assolir l’objectiu. La Loma de las Trincheras va caure i, amb ella, el poble d’El Biutz.

Creu Llorejada de Sant Ferran. La màxima condecoració militar espanyola.

Creu Llorejada de Sant Ferran. La màxima condecoració militar espanyola. Fotografia presa del blog “Blasones Españoles”.

L’oficial que assaltà les trinxeres dels Anyera fou el tinent Juan Salafranca. Sobre el IIº Tabor, com és costum en aquests casos, cau una pluja d’ascensos i condecoracions.

En Salafranca passa a ser capità i se’l recomana per a rebre l’Orde Llorejada de Sant Ferran (la màxima condecoració militar espanyola). En Franco, que rep la Creu de Maria Cristina (en aquell moment, la segona en importància), la rebutja i afirma que es mereix la de Sant Ferran, que tot i estar ferit, va continuar comandant l’atac. Mou cel i terra, per a que se li reconegui el dret de rebre’n una. S’atraveix a pressionar al mateix rei Alfons XIII. I no s’atura fins que el seu testimoni invalida la concessió de la medalla per part d’en Salafranca, que se’n queda sense.

El capità Juan Salafranca.

El capità Juan Salafranca.

En el judici contradictori per a la concessió de la preuada condecoració al futur dictador, el soldat Mohamed Ducally, va afirmar que el capità es va desmaiar immediatament després de ser ferit i, en conseqüència, no va poder comandar res. Com a compensació, en Franco és ascendit a comandant. Es considera que en Franco li va robar la creu de Sant Ferran a en Salafranca.

Per cert, en Franco i en Salafranca havien estat companys de promoció a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo. Havien estudiat junts.

 

Com que veig que em queda molt per explicar, i anècdotes curioses i rumors molt sucosos, escriuré una segona part del tema.

 

Apunts finals:

Si hi ha alguna cosa que es prenen els militars seriosament són les condecoracions. Per a rebre l’Orde llorejada de Sant Ferran calia passar per un judici contradictori que demostrés l’extrem heroisme de l’acció. Actualment, no queda cap cavaller de Sant Ferran en vida, el darrer morí als anys vuitanta. És una condecoració molt buscada entre els col·leccionistes, pel mateix motiu és la més falsificada.

Entre 1914 i 1916, dels 41 oficials que va tenir en Franco com a companys, 35 van morir o van resultar greument ferits.

Al final de la Guerra Civil, en Franco es va auto-concedir l’Orde de Sant Ferran. Si llegim les ordenances militars, va ser un escàndol, però qui tenia els testicles per negar-s’hi?

En Salafranca acabaria aconseguint l’Orde de Sant Ferran. Fou al 1921, per la seva defensa del blocao d’Abarran, en els dies previs al desastre d’Annual. Això sí, se li concedí a títol pòstum.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s