Home

Des de que tinc ús de raó, la política catalana m’ha demostrat que té una gran virtut: la seva infinita capacitat de crear problemes allà on no passava res. Sembla que els polítics, per tal de justificar els seus sous, enlloc de preocupar-se dels problemes dels ciutadans i de desenvolupar una política de país, creen tot un seguit de cortines de fum per tal de tenir-nos entretinguts. Un joc en el que tenen un aliat incondicional i predisposat: els governs d’Espanya. I és que pot semblar que l’estirar-i-arronsa entre el que demanen els catalans i els que ens neguen els espanyols hagi estat, de fa anys, el veritable leit-motif polític dels darrers governs, més enllà del seus colors polítics. Però ara el joc els hi ha explotat a la cara. Per primera vegada, els polítics catalans es troben arrossegats per les demandes del poble i enlloc d’una cortina de fum, semblen inexperts surfistes tractant de navegar la gran onada independentista amb que s’han trobat i que, a pesar d’ells, s’ha creat.

En Jordi Pujol als good old times del peix al cove

En Jordi Pujol als good old times del peix al cove

I és que, fins ara, els grans debats polítics del país havien estat creats per les seves pròpies elits. El primer que recordo, cap allà als anys noranta, fou el de Catalunya com a Circumscripció Electoral Única. De sobte, un dia, ens vam despertar amb la reclamació del govern de la Generalitat que Catalunya, gaire bé per a sobreviure, havia de ser una CEU, en la que hi hauria un repartiment més just d’escons i ens el que els catalans es veurien més ben representats a Madrid. Però tal i com va arribar aquest debat, va desaparèixer.

Uns anys més tard, resulta que no hem de ser una Circumscripció Electoral Única, no. El que necessita Catalunya per a la seva supervivència com a nació és que ens dividim en vegueries. I, si cal, en sotsvegueries. El 2001, se li encarrega a en Miquel Roca que desenvolupi un informe que es titularà l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya (aka l’Informe Roca), en el que proposa la divisió de Catalunya en set vegueries, per a substituir-les per les quatre províncies.

Però el que realment aconsegueix és la divisió del territori a seques, fent sorgir uns conflictes territorials ridículs i, sovint, molt mal resolts. Les disputes entre Tarragona i Reus per a ser la capital de la Vegueria del Camp de Tarragona; la reclamació del “territori” per a la creació de les vegueries de l’Alt Ter i el Penedès o el llimbs legal en el que va quedar la Vall d’Aran, que no estava inclosa en cap vegueria. Cap d’aquests problemes es va arribar a resoldre i la Llei tot i que es va aprovar a l’Estatut de 2006, no cal que ho digui, mai no s’ha arribat a desenvolupar (1).

Mapa de vegueries sorgit de l'Informe Roca.

Mapa de vegueries sorgit de l’Informe Roca.

Ah, l’Estatut… Això sí que va ser una bona presa de pèl. Crec recordar que fou en Pasqual “contigo empezó todo” Maragall qui el va impulsar i per què no semblés més catalanista que ningú (ai, aquell PSC…), CiU (ui, aquella CiU), ERC (ei, aquella ERC) i ICV (sense comentaris), van enarborar la bandera del nou Estatut tan necessari per a Catalunya. Que hi havia juristes que no feia falta? Una quants. Que el que es pretenia fer amb l’Estatut es podria haver resolt a través de Decrets-Llei? És igual. Mentre tinguem la premsa i l’opinió pública discutint de l’Estatut, no ens buscaran les pessigolles per una altra banda. Qui duu la iniciativa en una conversa, fa que es parli del que vol.

No vamos a ser menos! van dir a Espanya, tant addicte al cafè per a tots. I tot i que el PP va criticar la decisió dels (polítics) catalans, una a una, les Comunitats Autònomes van començar a desenvolupar les renovacions dels seus propis Estatuts, amb l’entusiasta col·laboració dels PP regionals.

En Rajoy posant en marxa la maquina de fer indepes.

En Rajoy posant en marxa la maquina de fer indepes.

I l’Estatut de Catalunya, molt probablement sense voler-ho, va ser l’eina que podrà fer que peti Espanya. El primer que va petar, però, va ser en Maragall. El PSOE, en dues maquiavèl·liques accions: amb una mà, negocià amb en Mas (cap de l’oposició) les lleis que hi encabirien, mentre que amb l’altra mà, feien caure a Pasquis (2).

I van venir les signatures contra l’Estatut del PP, el les vamos a cepillar el Estaut del Sr. Guerra, sempre tant amatent a la sensibilitat catalana i, la guinda, fou sentència del Tribunal Constitucional de 2010.

I aquí és quan hi apareix el nou personatge central de la política catalana, qui, oh sorpresa, no pertany a cap partit polític. És ara quan hi apareix el Català Emprenyat. I és que la “sapillada” de l’Estatut ha estat la gota que ha fet vessar el got. Les balances fiscals, els continus greuges en infraestructures, les preses de pèl que han suposat els diferents sistemes de finançament (i que els nostres polítics ens venien com que eren el corn de l’abundància, i es demostraven obsolets immediatament), la persecució del català i, per què no dir-ho, que els àrbitres afavoreixen sempre al Madrid (3). I l’emprenyament es canalitza cap a una petició que no estava al guió dels partits majoritaris del Parlament: l’emprenyament es canalitza cap a la reclamació de la independència. I com que estem en mans dels polítics, són aquests els qui intenten de prendre el control de la situació. I dic que ho intenten per què de moment, només han aconseguit que el seu vell sistema esclati.

Tot peta.

Peta CiU. Convergència passa del “peix al cove” a semblar un partit independentista de tota la vida. Desapareix Unió. El PSC pateix un procés de veritable “pasokització” (pot ser anticipant al dels seus companys espanyols). A ICV se l’empassa una confluència de nous partits que de vegades es diuen Catalunya Sí que es Pot, Barcelona en Comú, depenent de les eleccions i les circumstàncies. També apareixen nous partits.

Una mobilització ciutadana sense precedents.

Una mobilització ciutadana sense precedents.

Però no votes als polítics per a que solucionin problemes. Així que tenim el PROCÈS. Un procés que en els darrers cinc anys… quan ha avançat? No gens. I així com el poble català s’ha manifestat massivament a favor de la independència duran aquests anys. Els polítics s’han anat enredant amb el 9N, que ens van fer creure que serviria d’alguna cosa i sembla que no fou més que una patètica pantomima (ells mateixos afirmen que no volen que el nou referèndum torni a ser un 9N, constatació del fracàs de l’anterior consulta). I després ens van enredant amb un full de ruta que van canviant segons les circumstàncies, terminis que es van allargant i la incorporació de noves sigles a l’etern debat: DUI, RUI i les que vinguin.

Un dia si voleu, podem entrar a parlar de l’estratègia emprada pels partits independentistes en el Procés. Però a hores d’ara sembla que estiguin més interessats a allargar el màxim la resolució del conflicte, més que no pas a resoldre’l per la via ràpida. Quan van trigar les repúbliques bàltiques a independitzar-se? I Eslovàquia? Nosaltres duem cinc anys i tot just hem aconseguit que estiguin a punt d’inhabilitar a la Carme Forcadell i una portada al New York Times.

Vista la trajectòria de les darreres dècades, els polítics catalans semblen que a través de la reivindicació (o la queixa, segons es miri) juguin al “qui dies passa anys empeny”, en una estratègia calcada a la del Partit Popular. Ambdós pols es retroalimenten i s’ajuden.

Caldrà veure si fracassem com a país, cap a on es dirigirà la vesània del Català Emprenyat.

 

Notes:

(1) Els que sí ho van començar a desenvolupar foren els d’ICV que tot i que la llei no estava desenvolupada i en vistes que bufaven vents polítics que els podrien fer perdre les cadiretes, van nomenar tot un seguit de càrrecs (remunerats) per a desenvolupar feines a les vegueries que encara no existien.

(2) Si l’Estatut va ser una “margallada”, la va tornar a fer grossa. Ha estat més revolucionari ell que tots els poscos i cupaires junts.

(3) No és broma si dic que un dia hauríem de reflexionar sobre el paper d’en Mourinho dins del moviment independentista.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s